Busca y comparte aqui tu material del ElcheCF: fotos históricas o de desplazamientos, videos de los goles, himnos olvidados.... Todo material que se te ocurra tiene cabida.
Manel escribió:Cada persona és un món, però si ets de l'Elx te fa igual que estiga còmodament en la meitat alta de la primera divisió o sense ficar-se tan sols al play-off en segona bé.
Creo que lo del Cádiz viene sobretodo por el hecho de que la afición fue humillada por dos jugadores que se vendieron, tirando al traste las ilusiones de una ciudad entera.
No es lo mismo perder un ascenso por méritos totalmente deportivos que por el fraude de aquel día protagonizado por aquellos dos elementos. Desde entonces habrá mucha gente que se negará a dejarse un duro en un equipo que les decepcionó de manera tan vergonzosa.
Ese es el argumento que me comentó una persona que dejó de ir al fútbol desde aquel día (luego iría a algún partido suelto o ve los que echan en TV, pero se acabó la época de abonado). Por fortuna en mi entorno y pese a la decepción no se ha dejado de lado al Elche, que está por encima de esos jugadores.
Si el día del Compos bajamos, tras la actitud de Vizcaíno y Rocha, imaginad cuántos iríamos ahora al estadio.
yo estuve en dia del compos y aun sigo al elche, todos mis amigos son del barça o del madrid pero yo soy del elche, y me da igual que me digan que el elche nunca va a subir por que yo me rio de ellos por que se que cuando el elche suba a primera los primeros de la cola en sacarse el abono.
En fin yo creo que en esta ciudad existe dos aficiones:
1-. Los de siempre, los 10.000 que vamos al estadio
2-. Los resultadistas: Solo van cuando el elche esta cerca del ascenso o empieza a jugar bien o el partido contra el hercules.
Mi padre estuvo en el partido del cadiz y aun sigue al pie del cañon
PD: He hablado del partido del compos por que del partido del cadiz era un nano.
Yo ya no puedo permitirme ser abonado por desgracia,pero aun recuerdo los tiempos en que mis padres me pagaban el abono, el estadio no se llenaba,pero siempre habia esa media de 12.000 - 15000 personas que ahora ya no hay...
Aun recuerdo la epoca de Serban y compañia,como nos ilusionaron en las 2 primeras jornadas colocandonos lideres ganando al Salamanca y al todo poderoso Betis recien descendido en el "Lopera Stadium",y como se nos bajaron los humos cuando nos gano el Sevilla,si no recuerdo mal con gol de Gallardo(aquel que le pego un bocao a Reyes en la ****) a falta de poquito...
Pero bueno,he tenido la suerte de ver partidos increibles,como el 2-1 y el 5-1 al Atletico,el 2-2 contra el Compos,el 2-1 al Melilla y alguno mas que me dejare en el tintero,no son comparables con partidos de antaño seguramente,pero si que son bonitos.
Última edición por estamosencrisis el Jue Ene 22, 2009 5:33 pm, editado 1 vez en total.
Manel escribió:Sufridor, mon pare i m'agüelo també van viure l'època daurada de l'Elx. M'agüelo ja no està entre nosaltres, però mon pare continua totes les setmanes anant a l'estadi i es va tragar un per un cada partit de segona bé. Cada persona és un món, però si ets de l'Elx te fa igual que estiga còmodament en la meitat alta de la primera divisió o sense ficar-se tan sols al play-off en segona bé.
Ser de l'Elx implica un nivell de patiment molt exagerat, sobre tot si no eres de cap altre equip que et puga donar "alegries".
No sé quins mecanismes psicològics tenen les persones que són del Madri$, del Far$a o de la Juventus, però supose que guanyar o perdre són dos conceptes molt diferents per nosaltres i per ells. Per dir-ho d'alguna manera: quan l'Elx marca un gol jo em torne tarumba (també té a vore el fet que seguisc l'Elx des de la distància), en canvi els culés que conec aquí a BCN celebren un gol del Barça amb certa tranqulitat, com si fora algo que havia de passar perquè el món està fet així.
Per altra part, conec a molta, moltíssima gent, que no torna al futbol des dels temps de Segona B. Aquestes persones, un cop vam pujar a Segona, van decidir que el treball ja estava fet i que no volien tornar a patir tant. El cas és que acaba per ser contraproduent perquè tots segueixen a l'Elx per la ràdio amb el triple de nervis.
De vegades trobe a faltar els ambients que hi havia a Segona B, la veritat.
Manel escribió:Sufridor, mon pare i m'agüelo també van viure l'època daurada de l'Elx. M'agüelo ja no està entre nosaltres, però mon pare continua totes les setmanes anant a l'estadi i es va tragar un per un cada partit de segona bé. Cada persona és un món, però si ets de l'Elx te fa igual que estiga còmodament en la meitat alta de la primera divisió o sense ficar-se tan sols al play-off en segona bé.
Ser de l'Elx implica un nivell de patiment molt exagerat, sobre tot si no eres de cap altre equip que et puga donar "alegries".
No sé quins mecanismes psicològics tenen les persones que són del Madri$, del Far$a o de la Juventus, però supose que guanyar o perdre són dos conceptes molt diferents per nosaltres i per ells. Per dir-ho d'alguna manera: quan l'Elx marca un gol jo em torne tarumba (també té a vore el fet que seguisc l'Elx des de la distància), en canvi els culés que conec aquí a BCN celebren un gol del Barça amb certa tranqulitat, com si fora algo que havia de passar perquè el món està fet així.
Per altra part, conec a molta, moltíssima gent, que no torna al futbol des dels temps de Segona B. Aquestes persones, un cop vam pujar a Segona, van decidir que el treball ja estava fet i que no volien tornar a patir tant. El cas és que acaba per ser contraproduent perquè tots segueixen a l'Elx per la ràdio amb el triple de nervis.
De vegades trobe a faltar els ambients que hi havia a Segona B, la veritat.
Així de fàcil és l'explicació. Enguany he passat el pont de la Puríssima a Barcelona, i em van convidar al Barça-València. Eixe dia jugava l'Elx contra el Còrdova i jo estava que me moria dels nervis per saber alguna cosa. En el trajecte que hi ha des de l'Hospital Clínic fins al C/ Numància al barri de Les Corts vaig viure dos gols de l'Elx via mòbil, la meua xicona i jo no vam poder evitar celebrar-ho, la gent ens mirava, fins que un home ja major que també anava cap al Camp Nou em va preguntar que qui havia marcat. Quan li vaig dir que l'Elx...va començar amb tota la retòrica de Marcial, Ansesi, Cayetano Re, Mora, Cèsar... Després al partit la gent celebrava els gols d'una forma bastant tranquila, s'alçaven i de seguida al seient, igual que nosaltres....
Manel escribió:Sufridor, mon pare i m'agüelo també van viure l'època daurada de l'Elx. M'agüelo ja no està entre nosaltres, però mon pare continua totes les setmanes anant a l'estadi i es va tragar un per un cada partit de segona bé. Cada persona és un món, però si ets de l'Elx te fa igual que estiga còmodament en la meitat alta de la primera divisió o sense ficar-se tan sols al play-off en segona bé.
Ser de l'Elx implica un nivell de patiment molt exagerat, sobre tot si no eres de cap altre equip que et puga donar "alegries".
No sé quins mecanismes psicològics tenen les persones que són del Madri$, del Far$a o de la Juventus, però supose que guanyar o perdre són dos conceptes molt diferents per nosaltres i per ells. Per dir-ho d'alguna manera: quan l'Elx marca un gol jo em torne tarumba (també té a vore el fet que seguisc l'Elx des de la distància), en canvi els culés que conec aquí a BCN celebren un gol del Barça amb certa tranqulitat, com si fora algo que havia de passar perquè el món està fet així.
Per altra part, conec a molta, moltíssima gent, que no torna al futbol des dels temps de Segona B. Aquestes persones, un cop vam pujar a Segona, van decidir que el treball ja estava fet i que no volien tornar a patir tant. El cas és que acaba per ser contraproduent perquè tots segueixen a l'Elx per la ràdio amb el triple de nervis.
De vegades trobe a faltar els ambients que hi havia a Segona B, la veritat.
Així de fàcil és l'explicació. Enguany he passat el pont de la Puríssima a Barcelona, i em van convidar al Barça-València. Eixe dia jugava l'Elx contra el Còrdova i jo estava que me moria dels nervis per saber alguna cosa. En el trajecte que hi ha des de l'Hospital Clínic fins al C/ Numància al barri de Les Corts vaig viure dos gols de l'Elx via mòbil, la meua xicona i jo no vam poder evitar celebrar-ho, la gent ens mirava, fins que un home ja major que també anava cap al Camp Nou em va preguntar que qui havia marcat. Quan li vaig dir que l'Elx...va començar amb tota la retòrica de Marcial, Ansesi, Cayetano Re, Mora, Cèsar... Després al partit la gent celebrava els gols d'una forma bastant tranquila, s'alçaven i de seguida al seient, igual que nosaltres....
A mí m'ha passat tres mil vegades. Per desgràcia, després de de tota eixa retòrica que tu dius, sempre acaben per preguntar: "I ara, a quina divisió jugueu?".
Després al partit la gent celebrava els gols d'una forma bastant tranquila, s'alçaven i de seguida al seient, igual que nosaltres.... 
