La nit de Nadal (per Sr. Rabo i gat)

[Punto Deportivo]

LA NIT DE NADAL

Per Sr. Rabo i gat

-Susi, on m’has deixat el pantaló marró que me regalà ta mare?-

- Ains, nene, se t’ha de donar tot en la mà, dóna-te pressa o no apleguem a la missa de Gall, el tens en l’armari de l’habitació xiquica. Ara mateix tenim a Maruja aquí, i ja saps com és quan la fan esperar...

Assumpció i Pere és un matrimoni que frega la vuitentena d’anys, però de semblança bastant més jove. Viuen en una planteta baixa del carrer Solars, molt a prop del cantonet envers la pujadeta de sant Miquel. No és una casa gran, però els dóna per a viure còmodament, a més, és la casa que ocupen des de fa vora 50 anys i són molts records els que hi han viscut. Assumpció encara comenta que tot el que tenen s’ho deuen al petit comerç que regentava amb el marit a l’antic carrer Sagasta, d’esquenes a La Glorieta, actualment carrer Hospital. No era un local gran, però sí el suficient com per a tenir una clientela fixa que augmentà amb els daurats anys 60 amb l’arribada de nouvinguts al poble per a treballar en les fàbriques sabateres.
Hui és 24 de desembre, la Nit de Nadal, i com a tal, Assumpció i Pere no fan res diferent a la resta de famílies, es reuneixen entorn la llar familiar per a celebrar aquesta data tan assenyalada. Després, encara matenen el costum de sentir la missa de Gall a la propera parròquia de sant Salvador. Diuen, és la missa més especial de l’any perquè es reuneixen amb molts amics de joventut que viuen en altres indrets del poble o del camp, malauradament, alguns d’aquests amics ja no hi són, però aquesta nit també serveix per a recordar-los d’una forma ben especial. El matrimoni recorda especialment la Nit de Nadal de l’any 1969, una nit que s’allargà gairebé fins a la matinada en la casa de Fini Coves i Pasqual Irles, on compartiren els joiosos moments que aquell any els donà, especialment en un fet que visqueren en comú, la final de Copa a Madrid, una fita històrica per a l’equip del poble...

-Hahaha, claro, claro que me’n recorde...com pa no fer-ho, casi m’afone en la barqueta aquella del dimoni en el Retiro.-

-Aiii Senyor el meu home, si és que el saquen del poble i se me perd hahaha. J

-Jo dic lo mateix que Pasqual. El dia de la final estigué molt bé, però jo personalment me quee en el desempat contra la Real, xica, jo no m’esperava guanyar, després de la marranà que mos havien fet en Atocha, estos estarien tocats.

-Ja la pagaren ja, encà me’n recorde quan cantàvem allò de donde estará la manguera, la manguera donde está...Xe quina cara se’ls queà als bascos hahaha.

-Mosatros teníem el palco al costat, xica, i de vore la cara de felicitat que tenia Esquitino, m’entraven ganes de plorar. En Mestalla, després de guanyar allí 1-2 ja deia que enguany aplegàvem a la final.-

-Eixe home se mereix un monument, d’on mos ha sacat i on mos ha posat...Encà me’n recorde quan anava en mon pare en el carro a Altabix que no tenia ni césped, a juar partits contra l’Eldense, l’Alacant i companyia, i ara ahí mos té, l’enveja de la contornà. I eixos dies com estaven els forns i les tendetes del poble avisant en cartells que tancaven pel futbol..-

-Jo s’ho vaig dir a Pere, dic nene, no tindríem que tancar la tenda...si passem a la final, la tanquem si vols, però aixina un dia d’hacienda...Però mira, mos liarem la manta al cap i mos pujàrem en l’autobús i pa Madrid a vore el desempat.-

-Que t’ho diga Fini, hasta ma sogra estava nerviosa perdúa, quan va marcar el primer Casco...casi se mos mor allí mateix haha, la pobra. I jo “Josefaaaa que mos clavem en la finaaaal”, la pobra estava més sorda que Calendura i Calendureta...

-Pos jo no ho tenia tan clar, jo li tenia por a l’àrbitre, jo deia, mira si este mos la fa...I quan marcà Asensi ja...Xica, és que fou tot tan bonicooo-.

-Jo estava tranquil, tampoc me fiava, però no sé, el dilluns d’eixa setmana vaig anar en mon cunyat a Altabix a vore-los, que per cert, venia l’aire cartagener i feia una basca... i en la gasolinera vaig estar parlant en Máspoli, i se li veia bastant tranquil. Eixe com ja s’havia queat campeó del món en Brasil ja no li assustava res, eh Pasqual? Hahaha.-

-Vaja que sí, això també me donava a mi confiança, però claro, teníem que juar i no teníem tanta experiència. Quan acabà el partit tot el món abraçant-se i plorant, però xe, a mi no se me va caure ni una llàgrima hasta que passàrem per Villena i vaig vore gent en banderes per la carretera, açò sí que me va emocionar.-

-Per Villena? Mosatros anàrem en cotxe en el 600 de mon germà, i en Chinchilla ja mos felicitaven, tots anaven en l’Elx, i ja quan passàrem per Villena, Monòver, Elda i tot això...i l’alegria en aplegar al poble, pos una meravella-.

-A mi se me queà marcà la imatge de les cues en La Glorieta pa agafar els bitllets pa la final. Me vaig tirar una vesprà entrega en Pepico Pomares pa agafar el bitllet, i anaves llegint en el periòdic que eixien autobusos d’Almoradí, Crevillent i pobles de la contornà, i se te posaven els péls de punta-.

-Luego la final, pos el partit va ser lo de menos, jo ja sabia que era molt difícil, estos estaven rebentants i aquells havien tingut temps de sobra després d’eliminar el Granada-.

-Xe Pere, pos sí que seria difícil, però si no és per Iribar ja me diràs tu on estaria la Copa, què va fer el Bilbao? Poquet, mosatros massa vam fer, i recorda-te’n de la primera part, el meneo que li pegàrem...I después, pos mira, Arieta pillà el baló aquell, i pa dintre, i se te quea la cara...pos això, de tonto i pa casa. D’axavo el berrintxe que tenia mon fill.-

-Sí, nene, a mi me feia llàstima pels xiquillos, perquè anaven tan il•lusionats...però bueno, astò a vegaes passa Ningú mos imaginàvem aplegar a la final. Qui diuen que estava calent era Esquitino, perquè no li deixaren baixar al vestuari en el descans perquè tenia que parlar en Franco o no sé quins romanços..-.

-Bueno...quan passen uns anys serem conscients de lo que hem viscut, no sé jo si mon fill, o els seues xiquillos viuran una cosa aixina...L’altre dia en la farmàcia de Pomares estaven comentant no sé què de fer un altre camp, que si era necessari i tal...

- Anar-mos d’Altabix? Home, està antiu, i se quea xiquico de vegaes, però no sé si serà necessari, mira els herculanos o els murcianos aguanten amb La Viña i La Condomina, i tenen més habitants que mosatros. Bueno, també és vitat que els herculanos en tercera tampoc el plenen tant...

-Jo crec que és qüestió de temps, ja vorem què passa...
-
Bueno, Perico, desfem la paraeta? Que esteu tico-taco en la mistela i no pareu en la xarraeta, i jo demà tinc que matinar que me ve tota la tropa a dinar i encà tinc que fer les terongetes demà de matinet...

-Ale sí, que ja se mos ha fet tard. Ja mos veem pa Cantó, no?

-Sí, ja queem, i si no mos veem ans, que acabeu bé l’any, eh? Ale, i Mucho Elche, encà que la cosa este any no va tan bé...

-haha, vinga, igualment, i sí, Mucho Elche, ara més que mai, que no estem fins, i ara mateix mos visiten els grans...ale, Bona nit...

Han passat més de quaranta anys des d’aquella Nit de Nadal, Fini va faltar fa un parells d’anys, i Pasqual no pot eixir de casa perquè no té les cames molt bé, a més, des que va faltar la dona, ha patit una devallada en la salut, encara així, és estrany el partit que es perd per la ràdio o la televisió del seu Elx. Assumpció i Pere encara van al futbol, al Nou Estadi com encara diuen, aquell estadi que començava a estar present en les converses de bar, però que encara era una utopia llunyana. Els dos comenten que ja no és el mateix, que l’Elx ja no és el que era, que les diretives d’ara no són ni de lluny com les d’abans, i menys l’actual, i que poques alegries reben ja dels seu equip. Els fa pena que puguen marxar al cel blanquiverd sense que els seus néts puguen viure el que ells ara fa més de quaranta anys, però si d’alguna cosa se’n poden anar orgullosos, és d’haver deixat l’amor per l’equip del poble, eixe que malgrat els dirigent sempre queda, i la diginitat que li quede, poca o molta, només existeix gràcies als aficcionats com Assumpció, Pere, Fini o Pasqual o tants altres anònims que han fet el club de les palmeres un dels històrics del futbol espanyol. El Nadal és temps de somnis, somiem doncs, que tornem a ser grans, algun dia el somni deixarà pas a la realitat.

[Barragán]

Muy bonito relato, felicidades

Un saludo

[Feliu]

És genial. Quina manera de compondre