SE DESCUBRE COMO un edén para el viajero. Tras cada esquina, miles de palmeras sobreviven a las embestidas de una urbe industrial poblada por cerca de doscientas mil personas íntimamente vinculadas al sector del calzado. Las decenas de huertos que perviven tal y como fueron diseñados por los árabes, invitación constante al paseo, convierten a la tercera ciudad valenciana en número de habitantes en el indiscutible y último oasis de la vieja Europa.
Es ciudad doblemente milenaria, y quizá por ello el concepto de la tradición aquí pesa con mayor fuerza. El ilicitano entra en el nuevo milenio viviendo a medio camino entre la ciudad cosmopolita y la que protege sobremanera el legado de sus predecesores. El busto ibérico de la Dama de Elche (cuyo original, reclamado mil veces por la ciudad, se puede visitar en el Museo Nacional de Arqueología de Madrid), la escenificación del drama asuncionista del Misteri d’Elx y el Palmeral ( Patrimonio de la Humanidad ante la Unesco), son los ejes de una de las culturas propias más sólidas del País Valenciano. Milenaria, monumental, verde e industrial, Elche se divisa de lejos por las palmeras. Ellas y su dama le han dado fama y nombre.
Pese a no ser capital de provincia, Elche se considera independiente y desligada de las ataduras de su recelosa vecina, Alicante, tanto por su potencial demográfico como por su entramado productivo. La industria del calzado —aquí nacieron y perduran casi todas las marcas del mercado— ha marcado la impronta de una ciudad que, pese a la siempre floreciente burguesía, ha mantenido tradicionalmente graves carencias en infraestructuras culturales y de ocio. Ahora las cosas cambian. La incipiente red de museos, la instalación de la Universidad Miguel Hernández y la puesta en marcha de planes para mejorar los espacios verdes, dan a la ciudad un carácter más abierto y desenfadado. La marcha nocturna es una de las asignaturas pendientes y el conflicto se desata todas las noches con los horarios de cierres.
En primera o en tercera, ilicitano hasta que muera... DIRECTIVA DIMISIÓN Como explicarte que es el ELCHE C.F si no eres capaz de gastarte 15 euros en una entrada.
Las fiestas de Tarragona se inician en Enero con "Tres Tombs", una exhibición de caballos y carruajes. El Carnaval de paso a la Semana Santa, manifestación religiosa de gran solemnidad, con su procesión del Viernes Santo. Sant Jordi (23 de abril) y el Corpus, preludian las fiestas estivales de Sant Joan (24 de Junio), las marineras de Sant Pere (29 de Junio) y la Mare de Deú del Carme (16 de Julio), Así como los concursos de fuegos artificiales (Julio) y los Festivales de verano en el Auditorio del Camp de Mart. El 19 de Agosto se celebra Sant Magi, pero es el 23 de Septiembre cuando Tarragona celebra su fiesta grande Santa Tecla. Durante estos días la ciudad se vuelca a la calle para disfrutar con los "Diables", las figuras del "Bestiari Medieval", los "Nans i Gegants", las "Colles Castelleres", los "Balls de Bastons" y el de "Dames i Vells", entre muchos otros.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
Según la leyenda, el Dios Júpiter abandono a su esposa, la mortal Tíria, al enamorarse de la ciudad de Tarragona, que le encantó. La historia nos dice que el año 218 a.C. los romanos se establecieron estratégicamente en este lugar, que llegaría a convertirse con el tiempo en Capital de la Hispania Citerior. De aquel esplendor se conserva un riquísimo patrimonio monumental que nos permite admirar restos como la Muralla que rodea el Casco Antiguo, el Forum, el Anfiteatro, el Acueducto, la Torre de los Escipiones y el Arco de Bara entre muchos otros
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
Capital de la Costa Dorada, Tarragona es una ciudad abierta al mar que cuenta con un destacado puerto pesquero y deportivo. Sus 15 Km de costa dan origen a largas playas, todas ellas de fina arena y suave pendiente. También maravillosas y pequeñas calas protegidas por entornos rocosos sembrados de verdes pinares mediterráneos.
Una ciudad con clara vocación marinera, de clima tan suave y agradable, lógicamente es ideal para la practica de cualquier deporte, sobre todo los de tipo náutico : vela, windsurfing, remo, esquí náutico, submarinismo,
En Tarragona podemos encontrar todo tipo de instalaciones necesarias para disfrutar el ocio de una forma deportiva.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
Ciudad marinera y pescadora en provincia de buen vino, Tarragona ofrece una cocina popular basada principalmente en los frutos que le da la mar. Así es obligado saborear el "Romesco" o el "Rossejat", comidas típicas marineras.
Tarragona tiene también un importante y próspero centro comercial, sus modernos establecimientos ofrecen al visitante la posibilidad de una compra selectiva y amena. Ir de compras por sus zonas peatonales, se transforma en un agradable paseo por una ciudad llena de luz.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
EL MINISTERIO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTES CONCEDEIX "ALS TREBALLS DE RECUPERACIÓ AL CIRC ROMÀ DE TARRAGONA", EL PREMI "CIUDADES PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD 2003".
El Ministerio de Educación, Cultura y Deportes ha guardonat a l'Ajuntament de Tarragona amb el primer premi "Ciudades Patrimonio de la Humanidad 2003". Aquest es convoca anualment amb la finalitat de promoure el reconeixement públic a realitzacions que contribueixen al enriquiment cultural del país. Amb el guardó es reconeix i recompensa el treball de persones físiques o jurídiques en l'àmbit de la conservació, restauració, promoció i difusió del patrimoni històric i cultural realitzades a les ciutats espanyoles amb conjunts històrics declarats Patrimoni Mundial per part de la UNESCO.
El jurat va premiar el projecte presentat "Els treballs de recuperació al circ romà de Tarragona" per ser un magnífic esforç de treball continuat durant anys, per part de l'Ajuntament, en relació a les tasques de recuperació i valorització del patrimoni arqueològic de la ciutat.
El premi està dotat econòmicament amb una aportació de 15.025 €, diners que revertiran en el propi edifici.
El treballs al circ van començar l'any 1987 i continuen encara avui. Fins ara s'ha actuat en tres sectors: àrea de Sant Ermenegild; Baixada Peixateria/Trinquet Vell; i plaça Sedassos. Les tasques desenvolupades en aquests sectors han consistit en la compra de solars, enderroc de cases, excavacions sistemàtiques dels sectors, adequació i senyalització per la visita d'alguns dels espais avui musealitzats i obres d'urbanització del perímetre d'aquest monument. En total s'ha actuat entorn als 3.300 m2 de construcció.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
Amb la frase Tarraco Escipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. En efecte, Tàrraco sorgeix arran de l'arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l'anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d'Emporion, per dirigir-se des d'allà ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l'Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Escipió, al qual es va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli. Gneu, després de vèncer, en un primer combat, els cartaginesos, va deixar una petita guarnició, que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània i a la ciutat de Tàrraco. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a finals del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.
La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l'àrea residencial, a l'entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l'arribada no només de soldats sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. Però l'arribada dels romans no tan sols va suposar l'arribada de gent sinó també d'influències i d'una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se, amb més o menys èxit segons la zona, en tota la Península Ibèrica. Una de les principals infraestructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port.
Malgrat tot, l'edificació romana més antiga i més ben conservada d'època republicana és la muralla. En un primer moment hem d'imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d'Hispània a l'Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s'ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC.
L'opinió més estesa és que a l'entorn de 150/125 aC la muralla va patir una transforamció important, va créixer en extensió, altura i amplada. D'aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.
Tàrraco va céixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.
Va ser durant els anys 26-25 aC quan Tàrraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. En efecte, durant aquests anys, August va residir a la ciutat i hi va dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.
Durant el segle I aC la ciutat va créixer i es va consolidar. L'any 68, Neró va ser assassinat. Es va iniciar un període de convulsions en tot l'Imperi per una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d'altres parts de l'Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S'iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l'entorn de l'any 73. A partir d'aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l'estatus sorgit en el moment de la conquesta, es varen convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova administració que s'adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D'aquesta manera, Tàrraco, com a capital de la Hispània Tarraconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un colonial i l'altre provincial. Al fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va completar el conjunt municipal estatal.
Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d'entreteniment: l'amfiteatre.
Tàrraco, com la majoria de centres urbans d'Hispània, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens relaten les fonts, i sembla que ho corrobora l'arqueologia, la ciutat va ser devastada l'any 260 dC, i en va resultar especialment afectada la zona d'hàbitat. Després d'un període d'incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir especialment de la recuperació general que va suporsar l'adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que va establir l'any 285. A partir d'aquesta data i amb continuïtat al llarg de la meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar, tal i com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l'amfiteatre o la restauració d'edificis públics d'època de l'alt imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d'occident.
Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser se'ns dubte el cristianisme i la seva implantació. S'han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l'any 259. El lloc de la sepultura es va acabar per convertint en el centre eclesiàstic de Tàrraco, a partir del segle V, amb la construcció d'una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tàrraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d'altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d'un atri i edificis agraris que s'hi vinculaven. L'anomenada necròpoli paleocristiana que rodeja l'àrea constitueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l'Europa occidental. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre important i dinàmic de Tàrraco.
La documentació escrita dels inicis del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en les quals el bisbe metropolità era el defensor de l'ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.
Tàrraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigoda, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d'exèrcits islàmics cap a l'any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d'aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va aportar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
La conquesta àrab de Tàrraco, a l'entorn de l'any 713, va suposar per a la ciutat l'inici d'un procés de decadència i abandonament que es va perllongar fins a la seva restauració l'any 1129.
Malgrat que la restauració de l'antiga seu metropolitana de Tàrraco va estar en la ment de diversos prelats des del segle XI, no fou possible fins al segle XII.
L'any 1129 l'arquebisbe de Tarragona, Oleguer Bonestruga, mitjançant un pacte feudovassallàtic, cedia la ciutat, com un principat eclesiàstic, a un mercenari normand, Robert Bordet, el qual havia servit a les ordres d'Alfons I d'Aragó. Aquest cavaller va ser nomenat, el 14 de març de 1129, Príncep de Tarragona, després de rendir homenatge al prelat en qualitat de defensor i protector. A partir de la infeudació de Tarragona, els normands, comandats per Robert Bordet, van arribar i es van instal·lar a la ciutat. Les primeres tasques portades a terme, i descrites per Orderic de Vital, van estar orientades a desenrunar els edificis preexistents i a lliurar-los de les bardisses per fer-los habitables. Robert Bordet va aprofitar una antiga torre romana, encara dempeus, l'actual torre del Pretori, per establir-hi el seu castell. S'iniciava així un primer procés de colonització de la ciutat dirigit, sobre el terreny, per Robert, però controlat, des de Barcelona, per l'arquebisbe.
La situació a la ciutat es va complicar amb la mort d'Oleguer i l'elecció dels seu successor. L'any 1146, el nou arquebisbe, Bernat Tort, un home de confiança del Comte de Barcelona, va establir-se a la ciutat. S'iniciava així un procés marcat pels continus conflictes jurisdiccionals entre Robert Bordet i els subsegüents arquebisbes, als quals hem de sumar-hi la creixent ingerència comtal en els assumptes de la ciutat i del seu territori. En el fons, darrere d'aquesta situació s'amagava una lluita pel poder a tres bandes. Aquesta tensió va desembocar en una guerra entre faccions que va acabar amb l'assassinat de l'arquebisbe Hug de Cervelló i l'exili de la família normanda a Mallorca, l'any 1171. D'aquesta forma, el Comte rei Alfons I el Cast es va quedar amb les propietats del normand mentre que el nou arquebisbe, Guillem de Torroja, es convertia en el veritable home fort de Tarragona.
La Tarragona de finals del segle XII ja era un nucli urbà plenament consolidat, que s'havia convertit en el centre director d'un ampli territori. El 1148 s'havia produït una reordenació del govern local amb una major participació del consell d'habitants de la ciutat en la vida urbana. Així mateix la documentació existent ens mostra com, a partir de mitjans d'aquest segle, la ciutat gaudia d'una renda feudal diversificada, amb presència d'imposicions estrictament urbanes juntament amb altres de més genèriques. El desenvolupament urbà havia conduït a una dinamització de les activitats comercials i Tarragona havia esdevingut el centre de captació de les rendes.
A partir de finals del segle XII es va portar a terme un important desenvolupament urbà, ja que es va ocupar tota l'àrea interna del Fòrum Provincial. Aquesta ocupació va respondre a una planificació dirigida molt possiblement des de la senyoria, tal i com sembla indicar-ho la creació d'una trama ortogonal de carrers. Així es mantenia, en certa manera, l'estructura arquitectònica heretada d'època romana. La ciutat del XII va sorgir fora de l'àrea de grans monuments, entorn als castells senyorials. A partir del 1146 es va ocupar l'àrea del recinte de culte d'època romana, sector que va prendre especial relleu amb l'inici de la construcció de la Catedral l'any 1171 i que es va convertir en l'eix vertebrador de la ciutat a partir de la seva consagració el 1331. L'interior de la gran plaça del Fòrum romà es va urbanitzar, com hem vist, a partir de finals del segle XII. Fora del recinte defensiu d'aquesta primera època hi havia tres àrees clarament diferenciades: el Corral, l'antic Circ romà, va esdevenir un burg fora muralles amb un mínim de població i destinat principalment a activitats comercials i industrials; la Vila Nova devia ser l'àrea que es prolongava des del Corral fins al port i estava destinada bàsicament a horts, conreus, farraginals i molins. Presentava poca ocupació, excepte en l'àrea del port i en la zona més propera al Corral. Finalment trobem l'horta de Tarragona, també destinada a l'explotació agrària, que es devia estendre a ambdós costats del Francolí, i devia arribar fins a Riuclar.
La Tarragona del segle XV fou substancialment diferent a la dels segles XIII i XIV. L'expansió per tot Europa de la pesta bubònica va marcar l'inici d'un important període de recessió demogràfica. L'epidèmia va arribar a la ciutat entre maig i juliol del 1348, i va provocar una alta mortalitat. El descens de la població i la crisi general en què es trobava la ciutat va fer que el nucli urbà es trobés immers en un important procés recessiu. El descens del nombre de focs es va plasmar en un nombre menor de cases ocupades. Malgrat això, l'any 1368 la ciutat, seguint les directrius marcades per la Corona, començava les tasques de manteniment i reforç de les muralles mitjançant la construcció de "la Muralleta" o Mur Nou, a l'alçada de la façana del Circ. D'aquesta forma l'àrea del Corral, l'antic Circ romà, va quedar incorporada al nucli urbà. La situació política es va agreujar al llarg de la primera meitat del segle XV. Les diferències entre la Generalitat i Joan II eren cada dia més patents, fet que va conduir a la guerra civil catalana, en la qual l'arquebisbe es va posar al costat dels reialistes mentre que el Consell Municipal, després d'un període de prudència, es va aliar amb la Generalitat.
El 17 d'octubre del 1462 arribaven a Tarragona les tropes de Joan II per assetjar la ciutat. Després de quinze dies de setge els tarragonins van decidir rendir-se, el dia 2 de novembre, a canvi que ni el rei ni les seves tropes entressin a la ciutat.
La guerra va sumir a Tarragona en la més absoluta ruïna. Les defenses de la ciutat, especialment al sector del Mur Nou, van quedar molt destruïdes, com tota l'àrea del Corral; la població va disminuir dràsticament i la municipalitat es va declarar en fallida. Els efectes de la guerra van ser visibles a la ciutat durant molt de temps.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
Durante la II Guerra Mundial, Inglaterra decide la construcción de 7 bases militares en la plataforma continental del estuario del Támesis como defensa de los ataques aéreos alemanes, en 1943 una de las bases, la denominada "Fort Royal Roughs fue construida en aguas internacionales fuera de la jurisdicción inglesa. Una vez terminada la guerra Inglaterra destruye 6 de las bases abandonado esta última.
Tras más de 20 años de abandono, el 02.09.1967 Paddy Roy Bates, junto a su familia y 235 personas toma posesión de la base proclamándola un Estado libre e independiente y autoproclamandose Príncipe.
La posición tomada por Roy Bates, incita al Gobierno Ingles a un litigio ante el alto tribunal Ingles de la ciudad de Essex los que el 25.10.1968 fallan a favor de Roy Bates al considerar que la base se encuentra fuera de las aguas jurisdiccionales. (Latitud 51-53-40 norte longitud 01-28-57 Oeste) Es el primer reconocimiento como estado había nacido un nuevo país PRINCIPADO DE SEALAND que por sus características se enmarca en las denominas Micronaciones.
21.04.97 La oficina Commonwealth con fax enviado por la Embajada inglesa en Bonn (Alemania) informa:
"Un ciudadano Ingles llamado Roy Bates toma posesión de la base Roughs Tower, proclamándose Príncipe, haciendo sus propios pasaportes, moneda, sellos etc. Inglaterra no reconoce el Principado de Sealand"
25.03.97 El Principado de Sealand tras sufragio Universal, se transforma en un Estado de Derecho y democrático, siguiendo las doctrinas de Leyes Internaciones, Carta de las Naciones Unidas y Carta de los Derechos Humanos.
PRINCIPADO OF SEALAND
-Bandera compuesta por 3 franjas horizontales de color: rojo, blanco y negro.
-Sus pasaportes con portadas en color negro y escudo Nacional estampado en plata.
El Principado de Sealand se encuentra dentro de las Leyes Internacionales, ateniéndonos a la doctrina Internacional y a las opiniones legales de los profesores:
Dr. Walter Leisner
Profesor de Universidad en Derecho Internacional
Universidad de Erlangue-Nürberg.
Secretario General de La Haya
Dr. Adrian Oomen.
En primera o en tercera, ilicitano hasta que muera... DIRECTIVA DIMISIÓN Como explicarte que es el ELCHE C.F si no eres capaz de gastarte 15 euros en una entrada.
Durant l'època moderna són tres els conflictes bèl·lics que influiran en gran mesura en la vida de la ciutat de Tarragona. Des del segle XVI es construeixen o consoliden fortificacions per defensar la ciutat i els voltants de les continuades guerres i atacs pirates. Des de la Guerra dels Segadors i fins a mitjans del segle XIX Tarragona esdevé plaça forta, la qual cosa significarà que no es podran enderrocar les fortificacions i s'haurà de deixar un espai davant la muralla lliure d'edificis, que impossibilitarà la seva expansió urbanística. Les epidèmies van ser una constant en aquest període i van provocar l'èxode de la població i grans mortaldats.
La Guerra dels Segadors esclatà el 1640 entre catalans i francesos per una banda i la monarquia hispànica per l'altra, i s'acabà el 1659. La situació estratègica de Tarragona va motivar que patís dos importants setges, l'any 1641 i el 1644, que van comportar greus destruccions d'edificis amb la conseqüent prostració i decadència econòmica de la ciutat. El port va patir greus danys i restà abandonat durant molt temps. Mentrestant el comerç es va desviar cap al port de Salou. L'economia del Camp de Tarragona entra en una greu crisi, de la qual no es recuperarà fins a finals del segle XVIII quan s'autoritza la reconstrucció del port i el permís de comerciar lliurement amb Amèrica.
El segon gran conflicte bèl·lic que patí la ciutat va ser la Guerra de Successió (1702?1714) i es produeix quan encara la ciutat no s'havia recuperat dels estralls de la Guerra dels Segadors. Tarragona va ser defensada per una guarnició britànica que en va millorar el sistema defensiu, es construeix la Falsa Braga i altres fortins i baluards, la major part actualment desapareguts. Quan Felip V accedí al poder va instaurar el Decret de Nova Planta, un nou sistema de govern centralitzador i absolutista. Les antigues vegueries es reagrupen en corregiments, neixen els ajuntaments i l'organigrama polític estarà fortament jerarquitzat, es va retallar poder als arquebisbes i es va suprimir la universitat.
Les pestes i els pirates
Un altre greu problema amb el qual es troba la ciutat al llarg dels segles XVI i XVII són les pestes i els atacs pirates que va patir la població. Les epidèmies modificaran fins al segle XVIII l'estructura i creixement de la població, ja que sempre anaven associades a la fam i a la guerra, no només per les morts directes sinó per l'èxode de població que suposaven, les zones urbanes són les més afectades. Les epidèmies més virulentes van ser les dels anys 1589-92 i 1650-53 tot i que hi va haver altres brots. L'abastament de blat també va ser un greu problema per les males collites successives al llarg del segle XVI, que provocaren fam i un augment desmesurat dels preus.
La pirateria a la costa del Mediterrani provocava la fugida de la població cap a zones més segures de l'interior, per tal de controlar els atacs es construïren torres de defensa al llarg de la costa, com és el cas de la Torre de la Móra, de planta circular, bastida el 1562 pel mestre d'obres Joan Miró, i el baluard damunt el port natural de Tamarit, que data de 1617. Les ràtzies corsàries van suposar un important entrebanc demogràfic i econòmic per a les zones afectades.
La societat i la cultura
L'Església i, concretament, els arquebisbes, van jugar un paper important en el rellançament cultural, artístic i fins i tot urbanístic de la ciutat el segle XVI. A part de ser prelats, ocupaven importants càrrecs polítics. Arquebisbes com Gaspar Cervantes, Joan Terés i Antoni Agustín, durant el Cinc-cents, van dotar la ciutat d'una universitat literària, van ampliar els límits de la ciutat emmurallada fins a l'actual Rambla Nova, van construir la muralla anomenada de Sant Joan, van promoure i finançar obres i capelles a la catedral de Tarragona. Hi havia també nombroses ordes religioses instal·lades a la ciutat que realitzaven, entre d'altres, tasques benèfiques i educatives.
Un fet molt important per a la ciutat va ser la portada d'aigua des de Puigpelat, gràcies a l'empenta dels arquebisbes Joaquin de Santiyan i Francesc Armañá, fita que s'aconseguí el desembre de 1798 i suposà una millora en la qualitat de vida de la població.
La ciutat experimenta un cert creixement al llarg del segle XVIII, que es veurà de nou truncat a començament de la centúria següent per un nou conflicte bèl·lic, la Guerra del Francès.
L'activitat artística viu a finals del segle XVI un renaixement del classicisme de la mà de l'Escola del Camp, amb el suport de l'arquebisbe Antoni Agustín i els canonges humanistes.
Tot i els esdeveniments que van marcar l'època moderna, un dels aspectes que continuà tenint força rellevància va ser la celebració de les festes. Els gremis eren els encarregats del seguici que sortia al carrer per les festes de Santa Tecla, Corpus, l'arribada de Reis i l'entrada de nous arquebisbes. També a mitjans del segle XVI es funda la Confraria de la Sang, la seva presència es fa palesa en diversos camps de la vida ciutadana a part de l'estrictament religiosa de la processó del Sant Enterrament.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
estamos esperando impacientes tu cronica del fastik-gramantet
El aficionado aplaude y el ambiente se caldea,el aire se tiñe de blanco y verde,la emocion ahoga las voces y acelera corazones.El Gran Teatro se vuelve intimo como la pequeña cueva pirotecnica que vio nacer al club
El segle XIX s'inicia amb un conflicte bèl·lic de conseqüències devastadores per a la ciutat de Tarragona: la Guerra de la Independència o Guerra del Francès. Després del terrible setge a què va estar sotmesa la població es va produir l'assalt definitiu el dia 28 de juny de 1811. A partir d'aleshores van venir més de dos anys d'ocupació francesa que deixaren la ciutat en una situació de misèria i fam, agreujada, a la seva marxa, el 19 d'agost de 1813, per la voladura de punts estratègics de la ciutat.
La recuperació econòmica i demogràfica va ser lenta i, gràcies, en bona part, a l'ajut oficial que va eximir la ciutat del pagament de tributs entre 1816 i 1826. Es van reprendre les obres del port i altres que havien quedat aturades amb el conflicte. Aquest fet permetrà l'establiment de comerciants forans i la formació d'una petita burgesia comercial emprenedora que farà possible la modernització de Tarragona al llarg del segle XIX.
L'any 1786 es concedí a Tarragona el permís per comerciar lliurement amb Amèrica. L'activitat econòmica s'orientà cap al comerç del vi i l'aiguardent, aquest fet provocà l'expansió del conreu de la vinya en detriment d'altres productes. Amb l'aparició de la fil·loxera a França cap als anys 1870 el conreu es va estendre d'una manera exagerada, fins i tot es plantava vinya en llocs poc aptes per al conreu. L'avantatge de la proximitat del mercat exportador i la facilitat de transport feien que fos un conreu rendible i Tarragona se'n beneficià molt econòmicament. Sorgeix una classe social nova d'obrers i menestrals i la burgesia va aprofitar per invertir en diverses empreses.
Durant la segona meitat del XIX les altes i baixes del preu del vi condicionen l'economia i la demografia de la ciutat i també la seva expansió urbana. En períodes d'eufòria s'incrementa la població, es fomenten les indústries auxiliars relacionades amb l'exportació de vins, s'estableixen nombroses societats i entitats vinculades amb aquest comerç. A partir de mitjans de segle es produeix un creixement que possibilita millores urbanes. Tarragona deixarà de ser plaça forta el 1868 i, per tant, es permetrà la construcció d'edificis i habitatges fora muralla. Les muralles militarment ja no eren necessàries, les noves tecnologies de guerra havien demostrat que eren inútils i la pressió demogràfica feia imprescindible l'obertura. De fet, va ser a partir de 1854 quan d'una manera intermitent i irregular, a causa dels elevats costos econòmics que suposava, s'inicia l'enderroc de la muralla de Sant Joan, que permetrà la urbanització i la construcció de nous edificis a l'actual Rambla Nova i la projecció de nous carrers, com el de la Unió, que faran possible la connexió de la Part Alta amb la Marina. La Part Alta de la ciutat continuarà estàtica i com a residència de la noblesa i dels eclesiàstics i també, per sectors, dels pagesos i els artesans. La part baixa o Marina, de nova construcció, és més dinàmica i s'hi establirà la burgesia comercial amb els seus tallers i botigues.
Les obres del port i l'eixample de la ciutat fan possible la descoberta de nombroses restes de l'antiga Tàrraco que servirien com a fonament del primer Museu Arqueològic.
La presència del port ha estat determinant al llarg dels segles pel comerç de Tarragona. Així, les millores d'infraestructura del port durant aquest període van permetre la introducció de noves empreses i, per tant, la modernització de la ciutat.
Durant el primer terç del segle XX es produeixen canvis polítics i socials al país que influiran en la vida ciutadana, la Dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Aquesta darrera va suposar un entrebanc important i un retrocés en el desenvolupament econòmic i social. La ciutat va ser repetidament bombardejada i a banda de les nombroses víctimes mortals, l'estructura urbanística va patir greus danys, que es van haver de refer durant els difícils anys de postguerra.
A partir de final dels anys cinquanta comencen a instal·lar-se indústries químiques a la ciutat i des de 1975 entra en funcionament la refineria d'Enpetrol. L'empenta del sector industrial també es deixarà notar en l'aspecte urbanístic i constructiu en general. A més, l'augment de població per l'increment de la immigració porta a la creació de nous barris perifèrics. Construïts a ponent sobre la carretera de València trobem Torreforta, Campclar, Bonavista, Icomar, Riuclar, La Floresta i la Granja. Al nord, Sant Salvador i Sant Pere i Sant Pau.
Tarragona esdevindrà una ciutat industrial especialitzada en el camp petroleoquímic. La sortida i l'entrada dels productes elaborats per aquestes indústries es fa pel port de Tarragona, que passarà a ser considerat el segon port espanyol per tones anuals mogudes.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
L'Amfiteatre va completar la trilogia d'edificis d'espectacles (teatre, circ i amfiteatre) distintius d'una ciutat romana de primer nivell, capital d'una de les províncies imperials. La seva construcció és el resultat de la donació evergètica d'un flamen provincial (sacerdot imperial) el nom del qual es desconeix, però se sap que va viure a principis del segle II dC.
L'Amfiteatre es va situar fora del nucli urbà, però molt a prop de la ciutat. Aquest emplaçament no és ocasional, ja que es trobava molt pròxim a la Via Augusta, poc abans que aquesta s'endinsés a la ciutat, i a prop de la platja, on es descarregaven els animals que havien de participar en els espectacles.
En aquest edifici es van organitzar dos tipus d'espectacles: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de feres (venationes). A més, també era l'edifici on s'ajusticiaven els condemnats a mort.
L'edifici és de planta el·líptica. La sorra, o espai on es desenvolupava l'espectacle, té unes dimensions de 62,50 m per 38,50 m. Tallant la sorra es trobarien les fossae. S'hi va descobrir una pintura mural dedicada a Nèmesis. Així mateix la sorra està separada de les grades per un pòdium de 3,25 m d'altura. Les grades o cavea estaven dividides en tres sectors o maeniana. Aquestes grades es van construir retallant la roca al costat nord i recolzant-les sobre voltes a la resta de l'edifici. S'han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a la sorra i una part molt petita de la façana.
L'edifici es va reformar l'any 221, durant el regnat d'Heliogàbal. Anys més tard, el 21 de gener del 259, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a la sorra de l'Amfiteatre. Aquest fet va motivar al segle VI la construcció d'una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs. Durant el segle XII es va edificar l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana.
gritando nastic sintiendolo dentro de mi crece el orgullo de ser hoy parte de ti decirle al mundo que ya estamos aqui x ti llevamos todos tu color x ti es grana nuestro corazon x ti iremos juntos para compartir la ilusion de un viejo sueño que hoy cumplir
